D’antuvi, pacient lector, m’agradaria fer algunes consideracions sobre alguns dels temes que us trobareu en aquest poemari i que no són més que la reinvenció dels tòpics literaris per excel·lència: el pas del temps, el desamor i les conseqüències que produeix, cata-estròfiques, en els millors dels casos.

És per això que cal fer cas al títol del llibre perquè és prou significatiu: ha arribat l’hora d’aixoplugar-nos en la poesia, d’abandonar la intempèrie de la vida quotidiana, d’una realitat que es deleja automàticament en la crueltat. Dit altrament, cal abandonar el temps convencional, el temps dels rellotges (el temps cronològic) i entrar de la mà del jo poètic en un temps d’autorreflexió, un temps de recerca amb un mateix, un temps, per contra, crono-sentimental ple d’intensitats i també, no cal dir-ho, d’enigmes. Arriba l’hora de meditar els impulsos vitals. Ens trobem, doncs, amb un jo poètic que cerca alguna mena de repòs metafísic i que es concreta en uns versos concisos i precisos que condensen tota una manera de pensar i d’entendre l’amor. Com podeu intuir, en aquestes pàgines trobareu que el temps no és més que la distància entre nostàlgies, és un sentiment d’amor i, en conseqüència, un temps subjectiu, més que una activitat humana. És un temps de vida: un temps que és imaginat, i que es sent. El temps viscut, patit, d’una experiència amorosa que apareix en el text d’una manera desdoblada, fragmentada a causa del turment amorós i presentada a través de l’experiència, a través de la seua pròpia veu. Certament, ens adonam que la sensibilitat ha abandonat el temps qualitatiu, aquell temps d’amor perfecte on regnava el no-temps, l’harmonia, i que es concreta en la desaparició de tot punt de referència i, per contra, el poeta entra en la diritta via, això és, cau de ple en les contradiccions del desamor. El jo poètic s’estavella en el temps real farcit d’antilogies, tens, dens, intens i intern. Per tant, tot el llibre no és més que l’intent de peritar l’espessor d’un pathos desgarrador que ens constata el que ja sabíem: que el temps de l’amor, com el climàtic, és imprevisible. Per acabar aquests escolis sobre el temps, convindreu amb mi que, com a exercici estètic que és, anhela transcendir el temps i buscar inextricablement l’eternitat, meditar-se a sí mateix i, com no pot ser altrament, meditar una relació.

Sigui...