Camps de Gebre

Joan Carles Vendrell Xirivella
Eivissa
2003

Il-lustracions: Teresa Martinez

Pròleg: Bernat Joan i Mar

ISBN: 84-97312-64-0
Edicions Can Sifre

Si vols veure'l o descarregar-lo, el link és a sota.

Presentació

UNA INTROSPECCIÓ PROFUNDA

A través de l’amor, a través de l’experiència amorosa, el poeta malda també per conèixer-se a si mateix, i, en tengui o no consciència, per perfeccionar-se –per avançar- com a ésser humà. En algunes ocasions, juntament amb el plaer, amb la necessitat de plaer (aquesta que s’aboca al poema VIII, que comença totes les estrofes amb un “m’agrada” al.literatiu, que li confereix una força fornida per la repetició i la musicalitat), hi barreja una mena de viatge cap a tot allò que és essencial.

Aquesta disposició, al nostre entendre, es pot veure especialment en el poema IX, que comença “mira’m / com sóc / com estic...”, per acabar atracant a la riba d’allò que resulta del tot essencial, de la part mínima de la consciència, d’allò que, en definitiva, ens fa humans:

Mira’m (...)

com et faig l’amor

i com et deixe que me’l faces,

com sóc,

com sóc, tan sols jo

És per això que la sensualitat que impregna tota la poesia vendrelliana, exactament igual que ocorria en la poesia de Vicent Andrés Estellés i, encara, anant molt més endarrera, en la del gran Ausiàs March, porta, a través del contacte dels cossos, al contacte de les ànimes.

Carles Vendrell ho expressa amb aquestes paraules:

Descobrisc que no hi ha lloc

del meu cos que no conegues,

no hi ha indret de l’ànima

que et siga aliè

I aquest contacte i el coneixement que genera es produeix en una geografia, humana i física, corporal i alhora arrapada a la pell de la terra. En el poema XIII, únic en tot el poemari en què això ocorre de manera diàfana, se’ns fa avinent la geografia del poeta, feta de rius, bancals i bars. Hi apareix el Xúquer, que “continua regant els camps / on ens descobrírem”, o “el cafè Lisboa (que) encara roman a la vora d’escacs i de llibres / on ens reptàvem”, o, encara “l’Albatros sobre unes cadires incòmodes / on jugàvem”. Tot resulta contingent i humà, fàcilment abastable, lligat a la més càlida experiència quotidiana del poeta, però alhora transcendent i assequible per a persones d’experiències vitals molt i molt diverses.

[...]

(FRAGMENT DEL PRÒLEG DE BERNAT JOAN I MARI).

A tall de pròleg

CAMPS DE GEBRE: EL SOMRIURE DELS ULLS

Quan Carles Vendrell em va demanar que fes un pròleg per al seu poemari Camps de gebre, i, per tant, encara abans de llegir-lo, vaig tenir la recança que ens suposen els reptes. Un cop llegit el poemari, el repte passa a ser, senzillament, un autèntic plaer. Carles Vendrell se’ns presenta, en aquesta obra que teniu a les mans, com un poeta complet, en el sentit d’haver-se vessat en la seua obra, d’haver-s’hi abocat i d’haver-la acabat de manera més que satisfactòria.

Vendrell és un poeta –potser com d’altres poetes valencians, i catalans en general – amb fortes ressonàncies ausiasmarquianes. No en va March constitueix el primer poeta “modern” de la nostra literatura, i planteja temes que avui dia constitueixen el moll de l’os de l’activitat literària de la majoria dels nostres poetes. Però, per sobre de les reminiscències que puguin quedar del clàssic March en l’obra de Carles Vendrell destaquen poderosament les influències del que ha estat el gran poeta valencià del segle XX: Vicent Andrés Estellés.

LA PETJADA D’ESTELLÉS EN LA POESIA DE CARLES VENDRELL

Vicent Andrés Estellés compta amb molts mèrits: la mordernitat de la seua poesia, el compromís amb el seu poble i, sobretot, el fet de ser un poeta eminentment popular, al qual encara podem recórrer avui sense que la seua poesia perdi ni un bri de la força ni de l’actualitat que li correspon. No ens ha de sorprendre, doncs, que Estellés tengui una influència extraordinària en la major part de la fornada de joves poetes valencians. Els poetes de més al nord, de vegades resulten hermèticament impermeables a influències tan vitals, desacomplexades i lúdiques com les de Vicent Andrés Estellés.

No puc passar el comentari sobre Estellés –en relació amb les seues influències dins la poesia de Carles Vendrell – sense recordar aquells versos d’Hotel París que tantes vegades m’han servit de ressort com de conhort: ....

Pròlog PDF

Poemes

XIV

I em meravelle seguint amb la mirada
el contorn del teu cos mentre dorms,
i desitge la pluja dels teus ulls
sobre la set dels llençols

XXIV

Tot ha mort.
Ha mort l’esperança
i estic vetllant-la,
ha mort allò pel que podia patir
i he patit,
ha mort allò pel que podia plorar
i he plorat,
ha mort tot allò pel que lluitàvem
i hem lluitat junts.
Me’n vaig
que el cor em crida

XXVII

I que és el que he de dir-te
i no dir-te que no saps ja.
Jo també t’estime

Nu, sol, desorientat
pregunten els ulls
on roman la nit indefensa,
on s’han trencat les vides,
on reposen els crits de les mans
que eren iguals en mida.
Nu, sol, desorientat,
responen que han partit
deixant regals,
que les espurnes es confonen
amb les estrelles,
que els dies de goig
avui són de dolor,
que tu ja no ets i jo tampoc

XVII

Tinc por de despertar demà.
No sabia distingir la teua pell
de la meua quan fèiem l’amor.
No sé on respiraves tu i on jo.

[...]

Recordes com ens vam descobrir,
recordes com ens estimàvem
cada dia, cada hora, cada instant.
Recordes com ens cridàvem
i acudies i acudia.

[...]

VEURE O DESCARREGAR ACÍ

(El libre està EXHAURIT. Per descarregar-lo consultar amb l'autor)

Camps de gebre