Apapatxoa

Joan Carles Vendrell Xirivella
Chiquitania - Bolívia
2017 - 2019

Pròleg: Manuel Molins

ISBN: 978-84-123961-6-4

Terra Igona Edicions

Descripció

APAPATXOA

Ens convida a navegar per unes aigües on el record, la seua consciència, sura entre el temps i la distància.

Apapatxoa és un cant d’Amor. Un cant a l’estil ausiasmarquià o al canzionere petrarquià, on es planteja un dilema entre l’experiència amorosa i el seu record. El temps sublima el discurs amarg de la vivència, mentre que la distància, la coexistència de dues cultures, harmonitza l’encontre.

Els referents paratextuals, els veros d’altres autors que encapçalen cada poema i la triple partició: la fugida, cara a cara i l’encontre, ens remeten a l’itinerari vital de l’autor. La primera relació amorosa, la ruptura amarga i dolorosa de la darrera. I tot circumval·lat per l’enyorança a la seua terra i als seus, des d’una terra llunyana i estimada que modela la conciliació entre el record i el desig.

Apapatxoa pren consciència del temps, de la terra, de les diverses perspectives amb què s’hi pot concebre la realitat. Apapatxoa és un cant a l’Amor.

Carles Vendrell ha estat cooperant a diversos països centre i sud-americans. Actualment exerceix com a docent a l’IES “Veles e Vents” del Grau de Gandia. Ha treballat també com a Educador social per als menors en situació de vulnerabilitat. Té publicats tres poemaris anteriors: Camps de gebre (2004), Temps de refugi (2005) i Aitana (2014).

Àngel Peiró.

A tall de pròleg

Acaso amor,

esa palabra impronunciable, impura.

Ángel González

També L’ALFABET DE L’AMOR

Si com diu la creença popular, i qui sap si no és també una veritat universal, tota autèntica poesia tracta sempre de l’amor, no hi ha cap mena de dubte que el llibre que ara presentem és un llibre cent per cent de poesia. Una poesia amorosa contundent i directa modulada sobre la pèrdua, la distància, el record, l’enyor i també l’enuig, el dolor, la ferida, la soledat i fins i tot la ràbia i el retret: tot el paisatge o cartografia d’un cor que s’hi mostra sense coartades retòriques, amarat d’una àmplia gama de sentiments profundament personals i, per això mateix, universals.

Apapatxoa és el quart poemari de Carles Vendrell i Xirivella (Sueca 1970). Un poemari que si bé continua la major part dels temes i motius dels tres poemaris anteriors (Camps de gebre i Temps de refugi de l’any 2004 i Aitana del 2014), també culmina i potser tanca tota la temàtica i els motius poètics precedents (pell, ulls...)1, portant-los a l’extrem i mostrant-nos de manera més radical que mai el conjunt de sentiments que genera el binomi amor-pèrdua de manera que ara el poeta fa de la pèrdua el tema central. Una pèrdua inseparable de l’amor perquè, com diu el director teatral Declan Donnellan sobre l’amor en Shakespeare, no hi ha amor sense pèrdua i per això: “Shakespeare escribe sobre la pérdida y sobre cómo los seres humanos somos realmente torpes intentando encajarla. La pérdida es una de las cosas que peor llevamos” ...

[...]

[FRAGMENT DEL PRÒLEG DE MANUEL MOLINS]

Pròlog PDF

Nota de l'autor

Aquest modest llibre de versos pretén ser un homenatge als poetes, trobadors i veus de l’Amèrica Llatina com als amics, coneguts, veïns i persones anònimes, molt especialment de Bolívia, Cuba i Guatemala amb qui m’uneixen llaços molt intensos, íntims i personals, però també Perú, Nicaragua, Uruguai i Xile, entre molts altres. També una mirada reflexiva des de la distància a la meua terra, la meua llengua i la meua herència cultural; un intent de crear un pont, un mestissatge entre totes dues riberes. Amèrica llatina sempre callada, però sempre amb els braços oberts ha acollit les nostres gents, des dels nostres antics que buscaren en ella fortuna i unes millors condicions de vida, fins els joves d’avui que tornen a cercar un futur millor en les seues terres, alhora que intel·lectuals, artistes, escriptors, veïns, familiars, amics i coneguts quefugien d’unes dictadures i una Espanya que ens maltracta. És un xicotet reconeixement particular a una terra que sempre ens ha acollit en moments de crisi.

Cadascun dels poemes que ací es presenten s’inspira en veus que m’han precedit. Com diu Jaume Pérez Montaner “Cada poema ens posa, doncs, en relació amb altres poemes i amb tota la tradició literària” anterior a nosaltres. Cada poema, doncs, bé acompanyat per versos de poetes llatinoamericans i de poetes nostres anteriors i contemporanis a la meua generació; cadascun d’ells s’inspira en la seua lectura i vivència que li serveix d’excusa, motiu per a una nova veu. És de justícia obligada nomenar-ho ací i reconèixer el seu mestratge. A tots ells, gràcies.

Sant Miguel (Chiquitania)

Bolívia – juliol del 2018

Poemes

[...]

Semblaven hòmens
però la profunditat dels seus ulls
no podia amagar la vulnerabilitat
d’un xiquet que extraviat
plora una memòria no viscuda,
que no sap on va, ni com anar,
ni qui és, ni qui no és.

``...]

XIII

No em demanes que et revele
el camí que et condueix a mi,
ni jo mateix sé la resposta.

[...]

XXIII

Aquesta nit té olor de ventre nu
i m’endinse com borratxo
a creuar tots els seus colors.

[...]

Només m’adone que soc jo
quan m’enfonse en les despulles,
en els dolors,
en les ombres dels arbres,
en aquesta selva desconeguda.
Avui reclame silenci,
el meu silenci,
lluny de casa.

III

Necessite uns minuts
per les vivències engabiades,
pels records soterrats,
pels moments no viscuts,
per les promeses incomplides,
per eixir del zoològic.