Aitana sempre ho sabia tot / però cada dia hi tornaves... Aitana esdevé una metàfora de la vida viscuda, però també de la no viscuda, d’allò que tothom aspira a ser i d’allò que realment és. La vida en majúscules davant un mateix també en majúscules, cara a cara un a l’altre. Aitana ens capfica en una història d’amor i de vivències, però també de desamor i de renúncies, on el protagonista no és exactament una dona ni una vida, sinó diverses, tot al mateix temps i tot entremesclat i desordenat con la vida mateix, com una cadena que es configura anella a anella. Proposa un recorregut des de la vivència que no des de l’experiència -perquè l’experiència és passatgera, però la vivència és el solatge que ens queda-, i realitza aquest viatge mitjançant una veu poètica dura, per sobre de la tècnica i els plantejaments formals, verbalitzar sense verbalisme, una aproximació a un tema etern: Què som? Què volíem ser? Què podrem ser? Què podríem ser? Què ens hem deixat pel camí? Què hem estimat? Què estimen? Intenta donar resposta a tots aquests interrogants sentimentalment però sense sentimentalisme, una resposta en què predomina la voluntat de sinceritat i d’autocomunicació de la pròpia vivència, s’imposa, doncs, una certa reflexió, un diàleg d’un amb un mateix.